No són #LlarsCompartides, és lloguer turístic d’habitacions

S’ha de rebutjar la regulació i prohibir una pràctica que precaritzaria encara més l’accés a l’habitatge i faria fora de casa seva famílies vulnerables. L’ABDT, la PAH, Resistim al Gòtic, la Barceloneta Diu Prou, la FAVB, Gràcia On Vas, el Sindicat de Llogateres, Ciutat Vella No Està En Venda, el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic, l’Observatori DESC, l’Assemblea Social del Guinardó, l’AVV de Sagrada Família i cada cop més col·lectius i entitats instem a la ciutadania i a organitzacions socials a adherir-se al manifest per exigir al consistori de Barcelona que prohibeixi la regulació de lloguer turístic d’habitacions.

L’agost del 2020 la Generalitat de Catalunya va publicar, dins d’un decret sobre turisme, la primera regulació del lloguer turístic d’habitacions, deixant als ajuntaments un temps per adaptar-la a les seves realitats. En el cas de Barcelona, s’ha decidit contemplar aquest nou model d’especulació turística de l’habitatge en el marc del segon PEUAT, actualment en preparació, . Dins l’Ajuntament, i fins i tot dins el govern municipal, hi ha dos corrents: la prohibició d’aquesta pràctica i la seva regulació amb més o menys limitacions.

Advoquem per la seva prohibició pels següents motius:

1) Rebutgem el terme ‘llars compartides’ per parlar del lloguer d’habitacions per dies. L’ús d’aquest terme és ja una presa de posició assumint el llenguatge d’Airbnb i la mal anomenada economia col·laborativa, que consisteix a especular amb un dret bàsic com l’habitatge. En aquest cas, amb una de les seves versions més precàries.

2) Les veus que defensen el lloguer turístic ho fan en nom del dret al negoci, i utilitzen com a excusa la necessitat d’aquesta pràctica per arribar a final de mes, dificultats que –diuen– podrien superar amb el lloguer turístic de part de casa seva.

La gran precarietat en què massa gent viu a Catalunya i a Barcelona és un problema greu que cal tractar amb urgència, mitjançant polítiques públiques reals, i no amb una nova liberalització; no dient a la gent que llogui part de casa seva per arribar a final de mes. 

3) Com ja ve passant amb els pisos sencers, els veritables beneficiats del lloguer turístic són professionals i agències, no pas arrendadors amateurs. El lloguer turístic d’habitacions (alegal fins ara) ja fa temps que s’utilitza com a tapadora pel lloguer de pisos sencers sense llicència (il·legal). El que abans es feia en un buit legal, ara passaria a fer-se amb garanties de legalitat, i amb un control públic pràcticament nul.

4) La capacitat d’inspecció respecte a l’eventual regulació per part de l’Ajuntament és molt reduïda, com ja s’ha demostrat amb els pisos sencers, de manera que, a la pràctica, una regulació equival a obrir la porta al lloguer turístic de forma massiva, sense gaire possibilitat de control, tal com han mostrat regulacions similars a altres ciutats europees.

5) El lloguer d’habitacions ja és possible en l’àmbit residencial: només cal que es faci per més de 31 dies, respectant la Llei d’arrendaments urbans (LAU). Les famílies i persones que ho necessiten ja fa temps que ho fan. Però qui especula no en té prou amb això, perquè persegueix el màxim benefici possible. Poc importa que això impliqui fer fora les persones que ara mateix estan vivint en habitacions llogades; i aquí arribem a l’altra amenaça de tot plegat, la més greu de totes.

6) Permetre el lloguer turístic d’habitacions significa avui sotmetre la gran quantitat de persones i famílies que viuen en habitacions llogades, a una pressió immobiliària encara més gran, i a una competició mai coneguda abans. Comportaria una pujada de preus inassumible i, a la pràctica, una precarització addicional de la situació habitacional i l’expulsió de moltíssimes persones que ja han quedat fora del dret a un habitatge digne, i que podrien ser expulsades d’allà on viuen.

En resum, la solució als problemes econòmics de la població no pot passar per una liberalització del lloguer d’habitacions. Això suposaria posar encara més en risc la situació habitacional de les persones i famílies que ja estan més precaritzades i, alhora, continuar enriquint qui es lucra amb l’especulació turística de l’habitatge: agències i professionals rendistes o plataformes com Airbnb.

Pel dret a l’habitatge de totes les persones, perquè no siguin expulsades dels seus llocs de vida, l’Ajuntament de Barcelona no pot legalitzar el lloguer turístic d’habitacions.
Adhereix-te al manifest omplint següent formulari.

27S, dia mundial del turisme: presentació de la Contracimera veïnal Propostes per al canvi de model de territoris turistitzats

en oposició a la cimera internacional The future of tourism per a la reactivació del turisme de masses global (26 o 27 d’octubre)

El Dia Mundial del Turisme acostuma a ser la festa anual de la indústria turística per omplir-se la boca amb sostenibilitat, retorn social i altres ficcions. Ja fa anys que l’ABDT i organitzacions antituristització d’altres territoris l’assenyalen com a data negra i el fan servir per denunciar-ne les injustícies socials i ambientals. Enguany, només una setmana després de l’aclaparadora manifestació contra l’ampliació dels aeroports, aprofitem aquesta data per denunciar la celebració a Barcelona de la conferència internacional destinada a rellançar el turisme massiu global amb els parabens de tota la indústria turística i una nodrida representació d’administracions públiques locals i internacionals. Hi anunciarem també la celebració de la contracimera veïnal Propostes per al canvi de model de territoris turistitzats. Una vegada més ens rebel·lem contra la intenció de decidir sobre un model econòmic ple d’injustícies socials i ambientals sense comptar amb les persones més afectades: les que viuen en aquests territoris i treballen al sector.

2021: l’estiu del vull i no puc dels sectors privat i públic al voltant del turisme

Després d’un estiu 2020 amb uns nivells d’activitat turística realment baixos, el 2021 és l’estiu del «vull i no puc» per part de la indústria turística i, més greu encara, de les administracions públiques. El problema no és tant el «no puc» com el «vull».

Coneguda la seva voracitat, no sorprèn que el sector turístic pretengui tornar al seu passat de glòria, que és el patiment de la ciutat. Resulta inacceptable, però, que el sector públic n’assumeixi els objectius de creixement quan és un fet demostrat que un grau alt de turistització d’una ciutat o territori equival a un greu problema de salut pública.

Estem parlant de contaminació ambiental i emissions de CO2 per part d’avions, creuers i trànsit rodat; de concentració del treball en un sector extremadament precari (moltes treballadores turístiques han sofert aquesta crisi sense ERTO ni ajudes…), de destrucció del comerç d’ús quotidià, de dependència d’un sector turístic absolutament volàtil (fet definitivament demostrat per la pandèmia), d’expulsió de veïnat per la pressió immobiliària afegida, i per la suma d’altres impactes (dificultats per descansar a la nit, la massificació de l’espai urbà i els problemes de mobilitat i accessibilitat, i l’efecte de retroalimentació de l’expulsió). Realitats sobradament conegudes que la pandèmia ha fet encara més evidents i greus.

La crítica al model era ja madura i consolidada, assumida per la majoria de la població. La pandèmia arriba provocada per la pèrdua de biodiversitat, en què l’activitat turística hi té un rol important. El virus s’estén pel món a gran velocitat gràcies a  una hipermobilitat molt lligada al turisme, i anul·la l’activitat que monopolitza l’economia de molts territoris i els seus ajuts públics, deixant tirada una massa laboral ja maltractada prèviament.

Però quan toca rellançar l’economia, el mateix model turístic (com més millor) torna a estar als primers llocs de la cursa. Amb l’excusa dels llocs de feina, tornem a la promoció pública del turisme, a donar tot tipus de facilitats als grans grups de restauració, aerolínies i hotelers, etc. I no se’ls demana cap mena de responsabilitat de cara a millorar les condicions laborals de les seves treballadores, si de cas que siguin sostenibles. un terme cada cop més banalitzat.

Menció apart mereix la salvatge campanya d’acoso y derribo que administracions públiques i lobbies estan portant a terme per a un despropòsit com l’ampliació de l’aeroport. Sort que la reacció social està sent forta, amb més de 300 entitats aplegades al voltant del manifest de Zeroport i que l’opinió pública es manté ferma contra ella. Quan l’emergència climàtica indica que cal reduir dràsticament els vols i gran part de les capitals europees han aturat les ampliacions dels seus aeroports, els impulsors  de l’eventual ampliació haurien de ser jutjats per crims ambientals i contra l’interès general.

Mentrestant han tornat els creuers, el bus turístic i els trixies, han re-obrert molts hotels, han tornat a ser llocs hostils la Plaça Reial, o la platja i el Passeig del Born i voltants, que per la nit pateixen concentracions bestials de gent bevent a l’aire lliure, impossibilitant el descans del veïnat. La propaganda funciona a tota màquina, no falten ajuts públics, facilitats, exempcions fiscals, etc.

Així i tot estem lluny dels nivells de massificació d’altres anys. Hi ha menys activitat turística, però la que hi és resulta molt més visible, en part perquè és més intensa, com ho són les esmentades concentracions nocturnes, i en part per la reacció més bel·ligerant davant del sentiment  veïnal.

En tot cas, si aquest estiu la maquinària turística torna a punxar, serà únicament per la impossibilitat i per les dificultats que encara generen les precaucions sanitàries, els ritmes de vacunació, les reticències i pors de la gent i la greu crisi econòmica. No serà pas per un canvi de paradigma.

La principal responsabilitat del retorn dels esmentats impactes recau en els poders públics, que haurien de defensar la qualitat i el lloc de vida, i en canvi continuen entestats en governar per a interessos econòmics cegats per la mentida del creixement infinit.

Mentre el sector hoteler diu sense vergonya “Volem superar el nivell de turistes previs a la pandèmia” i els lobbies i les administracions públiques estableixen aliances sense fissures i amb molts mitjans per justificar l’ampliació de l’aeroport, la població és conscient de la situació i té una postura clara al respecte. Cal una diversificació cap a sectors justos ambientalment i socialment. El bé comú només podrà imposar-se mitjançant àmplies aliances, lluita social i ambiental.

2n PEUAT: Ara, com fa 4 anys, cal més fermesa i mesures complementàries

Fa ara 4 anys que es va aprovar el primer pla que limitava els allotjaments turístics al conjunt de la ciutat de Barcelona. Va ser una resposta a la denúncia i la lluita contra la proliferació d’hotels, pisos turístics, hostals i residències d’estudiants que històricament han provocat a la ciutat expulsió de veïnes per substitució directa d’usos, per l’encariment dels preus d’habitatge derivat i pel seguit d’impactes que el tot el procés de turistització suposa a la vida quotidiana.

Com vam dir llavors, era un mesura necessària i alhora insuficient. Ara que s’està tramitant el segon pla, diem exactament el mateix en un context radicalment diferent.

L’any 2017 la turistització va batre rècords, va arribar a ser la primera preocupació social a les enquestes municipals i els lobbies havien de lidiar amb un grau de conflictivitat social inèdit en el sector. Ara mateix, l’activitat turística a Barcelona ha caigut a mínims històrics i els lobbies se senten legitimats per reclamar fons públics sense mesura.

La pandèmia ens ha donat la raó de la manera més cruel: el decreixement turístic era necessari com vam dir, i com vam dir havia de ser programat, però aquesta opció va ser descartada per l’avarícia del sector, abocant-nos al decreixement sobrevingut en forma de crisi socioeconòmica.

El monocultiu turístic i la precarietat laboral del sector han deixat la seva massa laboral a l’atur, sense ERTOs en molts casos de treball en negre i externalitzats. La concentració de l’economia de la ciutat en un sector tan vulnerable i alhora precaritzador tindrà greus conseqüències durant anys.

Tornem a fer al·legacions a un PEUAT de nou necessari i deficient. No té sentit que es pugui obrir més allotjaments turístics a Barcelona. N’hi ha més dels que podem suportar, estiguin plens o buits. De totes dues maneres resulten cruels en una ciutat amb desnonaments cada dia i una quantitat creixent de persones sense llar.

Lamentablement, el PEUAT no torna l’ús residencial als immobles sostrets al parc d’habitatge i convertits en hotels, pisos turístics i residències. Ni tan sols elimina la possibilitat d’obrir-ne de nous, quan necessitem que sigui tan restrictiu com sigui possible, impedint qualsevol nova plaça d’allotjament turístic.

Així, les al·legacions que avui presentem persegueixen un pla més restrictiu, concretament que les zones 1 i 2 passin a ser de decreixement, i la 3 i la 4 de creixement zero, i que l’Ajuntament enllesteixi amb urgència l’ordenança sobre HUTs que té pendent des de fa anys.

Igualment, cal una altra ordenança sobre les mal anomenades llars compartides, en realitat habitacions en lloguer per dies, perquè, tot i que aquest PEUAT les prohibeix, i així ha de ser, cal una normativa de fons altament restrictiva per si en algun moment el Pla cau o és modificat.

Per últim, i com a complement, cal una revisió de Pla General Metropolità per aclarir i acotar els usos residencial i d’habitatge, ja que existeix una greu ambigüitat que amenaça ara mateix amb un nou hotel disfressat de residència d’estudiants allà on el veïnat va aturar el projecte hoteler de les Drassanes. D’igual manera, calen instruments legislatius que acabin amb el caràcter indefinit de les llicències d’allotjament turístic, per poder controlar-les i extingir-les.

Comunicat i acció #ReconvesióTurisme

Avui 28 de setembre l’Assemblea de Barri pel Decreixement Turístic ha portat a terme una acció simbòlica a la Rambla per acompanyar la lectura del comunicat #ReconversióTurisme, amb motiu del Dia Mundial del Turisme (ahir 27 de setembre) i del moment clau que vivim, en què a la insostenibilitat del model turístic majoritari i la crisi ambiental, climàtica i de recursos s’hi ha afegit el coronavirus i la crisi socieconòmica derivada. A continuació, el comunicat íntegre.

Ahir, 27 de setembre, va ser el Dia Mundial del Turisme, jornada escollida històricament per la indústria turística global per celebrar el seu «èxit» i expansió constant, un model de creixement desbordant i, deien, infinit. També és la data triada els últims anys pels nodes de la xarxa SET (Sud d’Europa contra la turistització, composada per 25 territoris de Portugal, Itàlia i Espanya) per denunciar els impactes ambientals, socials i climàtics de l’activitat turística intensiva al Sud d’Europa.

Què voldran celebrar enguany, quan la pandèmia ha aturat el turisme arreu del món ensorrant les economies que més en depenien, especialment les d’aquest sud d’Europa precaritzat i especialitzat com a espai turístic global? En aquest any en què malauradament el coronavirus ens ha donat la raó sobre els perills de l’alta dependència del turisme, en lloc de celebrar es dediquen a demanar que els hi paguem els plats trencats. Mentrestant, mantenim les nostres accions de denúncia dels impactes d’aquest model turístic extractiu, encara més evidents sota l’actual crisi, i de proposta de models alternatius. Els quals, ara més que mai, passen pel canvi de model i la diversificació econòmica en sectors més justos en termes socials i ambientals.

En aquesta vergonyosa demanda de rescat públic fan servir, un cop més, la coartada laboral i la de motor econòmic. Un cop més desemmascarem tots dos punts. El coronavirus ha provat que, com dèiem, la dependència del turisme comporta una vulnerabilitat econòmica brutal i fa que les regions més dependents del turisme siguin les més afectades per la pandèmia i les seves conseqüències socials i econòmiques. Els llocs de feina són els més precaris i explotadors, quan no directament en negre com ha quedat de manifest amb els ERTOs. El suposat motor econòmic ha resultat ser un motor altament contaminant, dopat amb diners públics i, com es veu ara, gripat. Més que un motor, és autèntica rèmora, una indústria paràsita de la ciutat i de la seva població, que es nodreix del seu esforç i patiment, de les seves llars, del seu espai urbà i del seu comerç.

Ara hem d’escoltar parlar de rescat públic del sector turístic basant-se en un suposat interès públic. Demanen un esforç públic per mantenir l’estructura que permeti tornar a les mateixes pràctiques, basades en creixement continuat, precarització laboral, espoli territorial i turistització. Un rescat a fons perdut, sense cap mena d’autocrítica, contraprestació ni propòsit d’esmena, quan hauria de ser al revés: el sector turístic, principal beneficiat de la ciutat les darreres dècades ha de rescatar les persones que ha precaritzat fins a una vulnerabilitat extrema, ha de fer-se responsable d’algunes de les moltes necessitats que la pandèmia i les seves conseqüències ha creat o agreujat.

No s’ha de rescatar aquest sector ja molt afavorit, sinó les seves ex-treballadores com a persones que més ha vulnerabilitzat i, en general, de les capes de població més malparades per la pandèmia i els seus impactes. La inversió pública ha d’anar adreçada a la diversificació de l’economia en sectors més justos, la seva promoció i la formació d’aquestes persones en els mateixos.

En aquest sentit, i a mode d’exemple, la cessió gratuïta i desinteressada d’infraestructura turística ara mateix buida i totalment inútil és el mínim que exigim al Gremi d’Hotelers. El turisme de masses ni hi és ni se l’espera, difícilment tornarà i ja sabem quines conseqüències tindria si ho fes, mentre a la ciutat hi ha més d’un miler de persones que dormen al carrer, i abans del covid hi havia 612 famílies a la mesa d’emergència a la espera d’un habitatge, quantes no n’hi haurà ara. A Barcelona cal habitatge social, habitatges amb serveis per a gent gran, centres de dia (en caldrien 300 per a la demanda actual), casals de barri i de joves, etc. Espais que posin al centre les cures i la vida, i per facilitar les coses a una xarxa veïnal que, els darrers mesos, ha tornat a demostrar que és l’eina social més eficaç.

Hem escollit aquest hotel com a símbol. N’hi ha molts més, i també pisos turístics. S’han construït, i encara es construeixen, hotels, apartaments i habitatge de luxe per a un sistema que no tornarà a ser com era. Fem algunes propostes sobre els usos que hauria de tenir sense suposar cap despesa a la ciutat. N’hi ha d’altres. Ara és el moment de donar un gir radical al model de ciutat. Les necessitats es multipliquen i les resumeix, més que mai, la d’una ciutat per a qui l’habita. Hi ha massa en joc per pretendre que la solució passa per destinar diners públics a mantenir la maquinària parada durant 2 anys i després tornar al mateix joc de sempre.

Dilluns 28/9 a la Rambla: Acció #ReconversióTurisme

Dilluns 28/7 11:15 l’ABDT convoca a la font de Canaletes, a la Rambla, per a una acció simbòlica i lectura de comunicat amb motiu del dia mundial del turisme.

Un any més, l’ABDT i molts dels 25 nodes de la xarxa SET (Sud d’Europa contra la Turistització) escollim aquesta data per denunciar els estralls socials i ambientals de la turistització.

Si aquests ja feien evident la necessitat de decreixement turístic a Barcelona, la pandèmia i la caiguda de visitants mostren que ara és el moment de reconvertir aquest sector, abans letal i ara mort, formant les seves ex-treballadores en sectors més justos i  reciclant la seva infraestructura en els usos socials i de cures que la actual crisi socieconòmica fa imprescindibles.

Us esperem dilluns 28/9 a les 11:15 a la font de Canaletes, a la Rambla, per a una acció simbòlica i la lectura del comunicat #ReconversióTurisme, amb totes les mesures sanitàries covid corresponents.

[Comunicat] Desescalada de l’estat d’alarma, escalada de privatització de l’espai públic

Donat el pes excessiu de la restauració en l’economia de la ciutat, som conscients de la necessitat de facilitar el retorn a aquesta activitat econòmica pel gran nombre de persones que hi treballen. Però, partint del caràcter parcial i abusiu de la normativa de terrasses vigent (2018), des de l’ABDT volem també denunciar la gestió de les terrasses que s’està fent des de l’Ajuntament, i la decisió totalment incomprensible d’allargar-la fins a finals del 2021.

trassa

Ja durant les fases de desconfinament a Barcelona hem vist molts establiments incomplint impunement  la normativa de terrasses, llavors sense ampliacions aprovades i amb una suposada reducció a la meitat del nombre de taules obligada per la necessitat de  mantenir una distància de seguretat de 2 metres. Hem vist terrasses que mantenien o superaven el nombre de taules admeses, duplicant així la superfície privatitzada, i terrasses noves sobre la vorera, contravenint el compromís de l’Ajuntament d’ocupar únicament espai de cotxes (circulació o aparcament). En un moment en què l’espai públic de la ciutat ens quedava petit, l’espai ocupat per una activitat econòmica sense garanties ni contraprestacions es feia més obvi.

El decret d’alcaldia sobre les ampliacions, suposadament només sobre places d’aparcament i carrils de circulació, havia de ser temporal. Aquesta setmana hem sabut que les llicències d’ampliació de terrasses seran efectives fins a finals del 2021, quan ara mateix la crisi sanitària està en estat oficialment controlat i ningú pot saber quina serà la situació a finals d’any. No es pot perpetuar ni legalitzar l’ocupació descontrolada de l’espai públic que s’ha produït fins ara. No és acceptable, i molt menys es pot consolidar en el temps la carta blanca que de facto s’ha donat al gremi de restauració.

Un cop més l’Ajuntament diu una cosa i a continuació fa la contrària. Des de l’ABDT manifestem:

  • govern i oposició han tornat a donar totes les facilitats a un sector divers però molt liderat pels depredadors d’allò públic que únicament cerquen maximitzar la rendibilitat econòmica del sector.

  • falten garanties de tota mena en termes de compliment, inspecció i sanció. Fins ara, la inspecció ni hi és ni se l’espera, i la Guàrdia Urbana es declara sobrepassada

  • Cal un cens de llicències aprovades públic i l’obligatorietat de les etiquetes corresponents per assegurar que es compleixen i per evitar la permanència de les terrasses il·legals que han aparegut com bolets. 

  • El moviment veïnal i per l’accessibilitat ha fet arribar a l’Ajuntament exigències mínimes, que han quedat desateses:

    • reducció d’horaris respecte a la normativa: el soroll nocturn, incompatible amb el dret a la salut i al descans, és encara més nociu en l’etapa actual.

    • garanties laborals, tant sobre condicions de treball com sobre el nombre de treballadores i treballadors que passen de l’ERTO a treballar.

    • garanties en mobilitat i accessibilitat (cap taula contra paret, etc.) per tal de mantenir les distàncies de seguretat sense haver de fer gimcanes i assegurar el compliment de les normatives d’accessibilitat vigents. 

    • contraprestacions en forma de servei públic: posada a disposició de cadires per a no consumidores i dels lavabos per a totes, tant si es consumeixi a l’establiment com si no, amb desinfecció a càrrec de l’establiment.

    • pla específic d’aplicació en àrees que, com bona part del districte de Ciutat Vella, tenen molta superfície de plataforma única, i on per tant treure espai als cotxes comporta treure’n també a qui es desplaça a peu.

    • garantia d’aparcament gratuït per a persones residents a cada barri, convalidable per zona blava o a preu reduït per compensar la reducció de places d’aparcament del decret i l’alt preu addicional dels pàrquings

    • cal donar suport a les treballadores del sector, i per tant prioritzar l’ajuda als establiments del petit comerç per davant de les empreses que sustenten grans franquícies o cadenes de la restauració

Exigim una revisió urgent del decret, de la seva aplicació i de la incomprensible pròrroga. L’administració pública ha de vetllar per l’equilibri, sempre precari i ara inexistent, entre activitat econòmica i vida quotidiana veïnal. L’espai públic, sempre necessari per a la vida comunitària, esdevé qüestió de salut pública ara que hem de respectar les distàncies de precaució.

El condicionament d’espais per encabir les esmentades ampliacions ens ha costat a la ciutat de Barcelona 5 milions d’euros dels pressupostos municipals, cosa que no pot ser interpretada d’altra manera que com una nova subvenció pública a una activitat econòmica privada, en un moment en què precisament l’acció pública és clau.

Donada la conjuntura econòmica actual, es pot entendre una política específica sobre el tema en termes de taxes com d’espai, però això no pot significar carta blanca al sector. No podem admetre que aquesta es normalitzi durant un any i mig sense causa justificada. Ens mantenim amatents i desconfiem del gremi, que no ha respectat mai cap de les normatives aprovades.

La xarxa SET davant del COVID-19 i les seves conseqüències

En l’actual emergència lligada al Covid-19 urgeix un canvi de paradigma en nom dels drets socials fonamentals i en suport a la població més vulnerable. Dirigim per això la nostra solidaritat a les persones que estan pagant les conseqüències d’un sistema econòmic que genera desigualtats ara amplificades. Aquesta pandèmia posa en evidència la necessitat de teixir fortes sinergies i avançar en reflexions i propostes concretes sobre el dret a l’habitatge i a la ciutat, a la salut i al medi ambient, contra la precarització i la mercantilització de la vida i els llocs.                                                                                                                       image_2020-04-27_09-55-39.png

La xarxa SET neix el 2018 de la voluntat d’elevar una veu col·lectiva de resistència davant del procés de turistització que pateix el sud d’Europa. Actualment formada per 25 nodes de ciutats i territoris europees, reivindica la necessitat de construir nous escenaris d’economia i de vida.

En l’actual emergència lligada al Covid-19 urgeix un canvi de paradigma en nom dels drets socials fonamentals i en suport a la població més vulnerable. Dirigim per això la nostra solidaritat a les persones que estan pagant les conseqüències d’un sistema econòmic que genera desigualtats ara amplificades. Aquesta pandèmia posa en evidència la necessitat de teixir fortes sinergies i avançar en reflexions i propostes concretes sobre el dret a l’habitatge i a la ciutat, a la salut i al medi ambient, contra la precarització i la mercantilització de la vida i els llocs.

Portem temps denunciant els greus impactes de l’activitat turística massiva a les nostres ciutats i barris, d’una indústria extractiva que privatitza els beneficis i externalitza els costos, generant a més enormes danys ambientals. L’economia turística utilitza complexes i perverses cadenes: en un extrem hi trobem grans operadors (plataformes digitals, multinacionals, fons d’inversió, societats immobiliàries, etc.) que es mouen per interessos especulatius i lògiques del benefici, a l’altre una gegantina mola de força de treball precaritzada, explotada i sense garanties ni drets. L’increment del turisme ha generat a ciutats i territoris una forta precarització de l’accés a l’habitatge. Incomptables edificis han estat sostrets del parc residencial i convertits en pisos turístics i hotels. Els preus de lloguer i l’habitatge han augmentat de manera desmesurada, provocant l’expulsió de moltes veïnes i veïns dels seus barris.

Avui, en plena emergència Covid-19, mentre les institucions i els mitjans demanen que ens quedem a casa, les desigualtats es fan encara més evidents, deixant completament al marge qui no té casa. Expressem per tant la nostra solidaritat a les persones i famílies desnonades, a qui habita a cases que no garanteixen una vida digna, a les persones sense llar. Per això promovem i donem suport a iniciatives que afavoreixin la funció social del patrimoni immobiliari, tant públic com privat, destinant l’allotjament turístic (hotels, hostals, pisos turístics, etc.) a qui el necessita.

Aquesta situació visibilitza a més fins a quin punt la gentrificació i la turistització han minvat i afeblit les xarxes de suport mutu de diversos barris, instruments imprescindibles per fer front a aquesta emergència i a les seves derivades. Agraïm a les persones que, per tal de garantir serveis fonamentals, estan exposant-se elles mateixes i qui les envolta al risc del contagi; a qui nodreix la solidaritat i la cooperació mantenint vives les relacions comunitàries, així com a les treballadores i treballadors del comerç de proximitat.

La difusió del coronavirus, facilitada per una hipermobilitat sense precedents, ha posat encara més de relleu els límits i les desigualtats del sistema capitalista. Entre els efectes d’aquest model d’explotació depredadora, ara podem palpar el risc epidèmic provocat pels desequilibris ecològics que es deriven d’una relació abusiva entre l’espècie humana i l’entorn que danya tots dos. Les restriccions dels darrers mesos han produït una significativa reducció de la contaminació -deguda en part a la dràstica disminució del trànsit aeri i de creuers-, però es tracta tan sols d’una millora temporal a costa d’un gran patiment social. No respon a un canvi estructural necessari i perdurable en el temps. Tot això ens diu que no podem continuar alimentant la injustícia social i l’emergència climàtica, ni continuar amb el consum il·limitat de bens, recursos i territori.

És temps de reformular l’economia per tal que produeixi serveis i bens essencials per a tota la població, i no pas per a uns pocs. És temps de construir un sistema econòmic equilibrat i diversificat, centrat en el decreixement, compatible amb la vida i amb el planeta. Compartint per tant la necessitat d’elaborar propostes des de baix i exigim als governs i institucions que les integrin en polítiques a mig i llarg termini, articulant els diferents nivells institucionals (internacional i local) amb mesures estructurals a favor de les persones, no pas de les grans empreses.

Això es tradueix, en l’àmbit turístic, en una sèrie de mesures que considerem imprescindibles per tal d’abordar una transició socioecològica a un nou model econòmic que corregeixi l’hegemonia turística:

  • No rescatar el sector turístic agreujant el deute públic, i en canvi projectar el seu decreixement mitjançant polítiques de benestar que protegeixin les capes socials i laborals més vulnerables i el medi ambient.

  • Revisar urgentment la despesa pública per tal que respongui a les necessitats primàries de la població (hospitals, habitatge públic i social, escoles, etc.) en lloc de finançar costoses i nocives infraestructures i grans obres (ampliació de ports i aeroports, etc.).

  • Protegir la població de l’especulació immobiliària reduint dràsticament el nombre de pisos turístics per tal de tornar-los al parc d’habitatge de lloguer, així com adoptar mesures que impedeixin al circuit financer global depredar territoris, ciutats i barris.

  • Implementar mesures que internalitzin els costos i redistribueixin els beneficis del turisme.

  • Adoptar polítiques de promoció d’altres sectors productius -vells i nous- que garanteixin llocs de feina dignes i coherents amb el desenvolupament de la cultura i de la recerca ambiental.

Ens unim a totes les persones que promouen espais de debat en aquesta direcció, i ens impliquem en la construcció d’un camí col·lectiu per a la definició i concreció de propostes operatives, per tal que un cop superada aquesta crisi no es torni a la normalitat a què estàvem acostumades, sinó que s’avanci cap a una societat més justa, igualitària i solidària. Només així anirà tot bé.

Por un post-coronavirus sin rescate público del sector turístico

[Traducción del artículo publicado por La Directa, 20/3/202]

Junto con otras novedades arrastradas por la crisis del COVID-19, ha llegado el decrecimiento turístico, en una versión muy contundente. Desde la ABDT insistimos en que hay que pensar ya qué hacer con un sector que impacta a nivel social, ambiental y climático, y alertamos que la industria y los poderes públicos ya están planeando su rescate.

Primer día de confinamiento por el coronavirus en la Rambla de Barcelona / FREDDY DAVIES

Primer día de confinamiento por el coronavirus en la Rambla / FREDDY DAVIES

Sin entrar ahora a analizar las cifras que es están publicando, la bajada del turismo es evidente en toda la ciudad, como en la inmensa mayoría de lugares turistizados: vaciado de calles, hoteles, establecimientos de restauración y monumentos, puerto cerrado a cruceros, aeropuerto con restricciones de Italia y pronto probablemente otras, espacio aéreo europeo cerrado, etc.

La tozuda realidad turística (turistizada) de Barcelona, como la de muchos otros sitios, ha demostrado ser capaz de superar golpes que, en el momento, parecían amenazar seriamente el lucrativo mercado turístico: los atentados del 17 de agosto de 2017, el temporal Gloria o la quiebra del gigante turoperador Thomas Cook, por citar tres ejemplos de entre los más recientes. Pero hace años que vivimos otros episodios amenazadores: el proceso independentista, la represión contra el proceso independentista, los vendedores ambulantes, la delincuencia, etcétera.

Todas estas amenazas han sido utilizadas por la industria turística para reclamar ayudas públicas o medidas de las autoridades que la favorezcan, en buena parte concedidas, y a continuación hemos visto cómo las dinámicas de consumo turístico se recuperaban con una facilidad sorprendente.

Ahora, con la extensión del COVID-19 o coronavirus, las cosas parecen bastante más difíciles. En pocos días, hemos visto una alteración radical en la incidencia del turismo en nuestros territorios, en paralelo a la de nuesta vida cotidiana hasta prácticamente el último de sus rincones. Ante ello, vemos las mismas reacciones: demanda de ayudas públicas por parte del sector turístico y promesas por parte de las administraciones.

Desde la ABDT y otras organizaciones, hace mucho tiempo que exigimos el decrecimiento turístico como medida imprescindible para la sostenibilidad de la vida colectiva nuestros barrios y ciudad, y siempre hemos subrayado que este proceso de desturistización de la economía y de los territorios debe ir acompañado por políticas de fomento de economías alternativas o, mejor aún, de un cambio de sistema socio-económico, para evitar o minimizar la crisis socio-económica entre las clases trabajadoras.

También hemos repetido a menudo que el decrecimiento turístico no era una elección, sino una realidad que tendría lugar antes o después. Por ejemplo, ahora. Porque la economía turística es un sistema extractivo basado en el expolio material y simbólico de los bienes comunes que nos pertenecen a todas y todos, la explotación laboral y los impactos ambientales y climáticos, sí; pero es también un sistema altamente vulnerable, como tan acertadamente apunta Joan Moranta en este artículo publicado por Alba Sud. Además de los factores potenciales de decrecimiento accidental ya mencionados, podríamos evocar otros como el desvío de flujos hacia otros destinos (turismo prestado), conflictos bélicos, cambios geoestratéticos, encarecimiento del precio del petróleo, etc.

Por estos motivos, desde la ABDT hemos defendido siempre la necesidad de un decrecimiento turístico programado, consensuado y acompañado por políticas públicas que hagan que la reducción de un sector del que nuestra economía depende ya tanto no recaigan, una vez más, sobre las personas más desvaforecidas: despidos, paro, más problemas aún para llegar a final de mes, etc. Es decir, políticas de reconversión industrial -término reivindicable con otras maneras que las que lo vinculan a escenarios históricos negativos por el aumento de desigualdades e injusticias que generaron- o, aún mejor, cambios sistémicos hacia una sociedad más justa, igualitaria y solidaria.

Las administraciones públicas no deben, no pueden, rescatar al sector turístico. Se trata de una industria que aumenta las injusticias sociales, ambientales y climáticas, concentra riqueza y distribuye precariedad, expulsión y problemas de salud pública. No ha habido nunca, en ningún lugar, valentía política para asumir estas evidencias, contrarrestar la vergonzante presión de los lobbies e implementar políticas reales de decrecimiento turístico acompañadas por la promoción de otros sectores y/o del marco socio-económico.

Ahora que el decrecimiento turístico ha llegado de manera accidental, y en el extremo opuesto de la aparente tendencia al rescate público, las políticas públicas deben centrarse en las verdaderas víctimas de la crisis socio-económica de la caída del turismo (personas trabajadoras y familias) y, en paralelo, fomentar cambios en el tejido económico y en el sistema mismo para transitar hacia un sistema con menor desigualdad social.

Especialmente en un contexto de crisis global múltiple -climática, de contaminación, de materiales, económica y social-, la crisis del coronavirus no puede desembocar en más promoción del turismo sino, por el contrario, desincentivar un modelo turístico de masas que contribuye intensivamente a agravarlas.

Continua llegint

[Comunicat] Els ‘nous imaginaris’ del regidor de turisme Marcé: creixement, creixement i creixement

El passat 27 de gener, el regidor de turisme Xavier Marcè i el tinent d’alcaldia Jaume Collboni van presentar en roda de premsa la mesura de govern Creació de nous imaginaris i contingut per millorar la mobilitat i la sostenibilitat turística, Una reiteració de la mateixa estratègia de sempre, portada a escala metropolitana: creixement, creixement, i creixement. Aquest comunicat és una ampliació de la nostra resposta als mitjans després de la reunió en què el mateix regidor ens va avançar la mesura.

El text, tot i que ho nega, projecta el creixement turístic mitjançant noves estratègies a la ciutat i a l’Àrea Metropolitana, així com un intent de reducció de la conflictivitat entre turistització i vida quotidiana. No pas mitjançant el necessari decreixement turístic, ni tan sols reduint impactes, sinó desdibuixant i redefinint conceptes i fent malabarismes terminològics.marcoll

Les excuses per a aquest creixement són, com sempre, els diners i els llocs de feina que mou el turisme. Obviant la nul·la redistribució dels primers i la baixíssima qualitat dels segons, demostrada per informes estadístics recents del mateix ajuntament. Continua llegint