Aquí teniu el retorn de la 4ª sessió del grup de recerca sobre decreixement turístic i alternatives econòmiques, que va tenir lloc el passat dissabte 18 de maig 2019 al Casal de barri Pou de la Figuera, comptant amb les presentacions de l’Ernest Cañada d’Alba Sud parlant sobre impactes del treball turístic a la salut, a partir de les seves recerques i estudis, i del Jordi Oliver d’Inèdit parlant sobre la petjada de carboni del turisme a Barcelona a partir de l’estudi sobre el tema que l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Inèdit.recerca_18M_1

1. Treball turístic i salut

Ernest Cañada i Aitana Garí han presentat una comunicació sobre riscos psicosocials a les noves formes de Treball,, en el marc del Congrés Interuniversitari de la OIT sobre el Futur del Treball. Està basada en recerca de caire qualitatiu previ a partir d’entrevistes a 86 cambreres, de les quals 42 eren externalitzades, i de grups focals.

Aquest estudi s’emmarca en una extensa tradició d’estudis crítics sobre el treball turístic, a partir de l’obra d’Antonio Mandly, J.J. Galán, A. Martín y J. Ruiz, Costa del Sol. Retrato de unos colonizados, en (Campo Abierto Ediciones, 1977). En aquest llibre s’analitzava la gestió del treball en els hotels, incloent aportacions tendents a que les persones treballadores poguessin apropiar-se de la seva gestió. A partir d’aquesta obra hi va haver més estudis sobre el treball al sector hoteler, especialment sobre immigrants de països del sud.

La presentació d’Ernest Cañada es centra en els problemes de salut entre el col·lectiu de les cambreres. Quins efectes en la salut estan tenint els processos d’externalització? L’externalització s’ha donat per diverses raons, però sobretot per reduir costos laborals d’un sector majoritàriament feminitzat. El resultat ha estat menys costos fixos i més possibilitat d’accés a finançament. La cadena hotelera NH va fer una primera proposta d’aquest tipus l’any 2013, aprofitant les oportunitats brindades per la reforma laboral de 2012, i va obrir les portes de l’externalització a moltes altres cadenes.recerca_18M_5

Hi ha dos models d’anàlisi sobre els riscos psicosocials que intenten relacionar les dimensions del treball i de la salut: model Karasek i model Siegrist.

En el model de Karasek hi ha una relació entre demanda, control i suport:

  • Demanda = ritme i exigències de treball.
  • Control = marge d’autonomia sobre la feina i possibilitat de desenvolupar habilitats personals.
  • Suport sòcio-emocional

En el model de Siegrist hi ha una relació entre esforç i recompensa.

Hi ha moltes evidències científiques sobre com la precarització de la feina té efectes en la salut. A escala internacional i en l’àmbit científic, hi ha 18 articles que relacionen aquests àmbits. Bàsicament aquestes investigacions estan realitzades a Estats Units.

A partir de la crisi econòmica de 2008, en el context de la precarització s’identifiquen algunes causes i conseqüències. Entre les causes: el deteriorament de l’ocupació i la intensificació de la feina. Entre les conseqüències: la pobresa laboral, la desprofessionalització, la por i els efectes en la salut.

Totes les evidències científiques internacionals mostren que calen models de prevenció de com s’organitza el treball en els hotels.

Els factors clau que emmarquen la realitat són:

  • Les condicions de treball precàries tenen un impacte negatiu en la salut de les persones exposades a elles.
  • Hi ha una preocupació generalitzada sobre els efectes que els processos d’externalització tenen a la salut de les persones.
  • Cal conèixer en profunditat les condicions de treball que experimenten les cambreres de pis externalitzades i els efectes d’aquestes condicions sobre la salut.

Els principals factors de risc laboral es relacionen amb els característiques del treball, vinculats especialment amb l’organització del treball, que potencien l’estrès i els problemes de salut :

  • Els models demanda-control-recolzament i equilibri-recompensa.
  • Les treballadores externalitzades estan exposades a les pitjors situacions de tensió laboral en el model de demanda-control-recolzament i equilibri-recompensa.

Així, els factors de risc determinants es centren en:

  • Altes exigències en el volum i la intensitat del treball.
  • Baix control.
  • Manca de recolzament.
  • Desequilibri entre esforç i recompensa.

S’han identificat de manera sistematitzada les principals patologies de les cambreres de pis, que tenen a veure amb:

  • Cansament permanent i els trastorns musculoesquelètics.
  • Exposició a tòxics.
  • Estrès, ansietat i insomni.
  • Medicació crònica.

La precarietat:

  • Inestabilitat i incertesa a la durada de la contractació i de quan es treballa (temps total, calendari, jornada)

  • Manca de protecció social (via legislació i convenis)

  • Salaris baixos i incerts

  • Degradació de condicions de treball que incrementen l’exposició a situacions de risc.

  • Feble capacitat de negociació, individual o col·lectiva, de condicions laborals, que suposa més vulnerabilitat adavant de relacions de poder que imposen determinades condicions de treball

Veiem la relació entre les causes i les conseqüències en un context de precarització.

Causes:

  • Deteriorament de l’ocupació

  • Intensificació del treballadores

  • Pobresa laborals

Conseqüències

  • Desprofessionalització

  • Por

  • Efectes en la salut.

Al voltant de l’exposició de l’Ernest Cañada s’han formulat les següents reflexions i propostes.

Reflexions:

  • El sector turístic representa un 12-13 %, aproximadament, de l’ocupació laboral a Barcelona. Segons el districte pot representar més del 20 %.
  • Els pisos turístics, per les seves característiques físiques (ubicació, distribució de l’espai, etc.), i per les prestacions que hi fan les treballadores de pis, incrementen la vulnerabilitat d’aquestes persones i el risc en termes de salut i de seguretat, per damunt dels hotels, més protocol·litzats, amb normatives més explícites.
  • La indústria turística, amb un volum de turistes estabilitzat, cerca ara la selecció del tipus de turista, amb més capacitat econòmica, el que es coneix amb l’eufemisme “turisme de qualitat”. Aquesta tendència, però, no té relació directe amb la qualitat laboral.
  • Desequilibri en les càrregues de treball. En períodes anteriors, hi ha havia equips professionals de reforç que equilibraven les situacions crítiques.
  • A més de la precarietat, existeix un increment dels protocols i la sistematització dels processos de les cambreres de pis.
  • Existeix desprofessionalització i pèrdua de condicions adequades per a la realització del treball, especialment sobre les persones que s’incorporen al mercat de treball, incrementat per canvis tecnològics.

Propostes:

  • Cal contrarestar el concepte de “turisme de qualitat” per evitar que tendeixi a relacionar-se amb una certa forma de “decreixement”, des del punt de vista de la quantitat de visitants diaris, i confondre l’objectiu d’un decreixement global ­–quantitatiu i qualitatiu─ del model de producció turistitzat de la ciutat.
  • Repensar la precarietat en el sentit d’aportar eines a les persones treballadores.
  • Difondre informació a turistes sobre les condicions laborals de les treballadores de pis.
  • Incrementar la participació de les treballadores de pis en les decisions relacionades amb la seva feina.
  • L’ajuntament està facilitant l’accés a la informació i la consultoria de les treballadores a partir de la creació de 3 Punts de Defensa de Drets Laborals a Ciutat Vella. Nou Barris i Sant-Monjuich. S’ha creat un segell de qualitat, Biosphere, que incorpora indicadars de caire labora.
  • Hi ha iniciatives que incorporen la involucració de les persones usuàries.
  • La millora de la qualitat laboral és un factor que reduirà les expectatives de benefici de les empreses del sector.

Petjada de carboni del turisme a la ciutat de Barcelona
Per Jordi Oliver

CF_turisme_bcn_inedit de Jordi Oliver parteix d’un estudi desenvolupat en el marc del Pla Estratègic de Turisme (PET 2020) impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.recerca_18M_4

El primer punt que s’aborda són les definicions de canvi climàtic i l’extracció del carbó fòssil. Alguns dels efectes més evidents es poden observar a escala mundial en l’agricultura i l’alteració de les temperatures.

L’efecte hivernacle és un procés natural a l’atmosfera. No obstant, les activitats humanes, i especialment la industria, han modificat aquest procés incrementant el volum de carboni en pocs centenars d’anys i afectant al conjunt d’ecosistemes i a la salut global del planeta.

L’estudi en què es fonamenta la presentació de Jordi Oliver ha mesurat els productes i serveis de consum dels turistes que visiten Barcelona i ha analitzat quines emissions estan associades a aquest consum. Hi ha una relació dual: el canvi climàtic afecta l’activitat turística i el turisme contribueix al canvi climàtic. A la bibliografia internacional hi ha nombrosos estudis basats en la primera relació, però no sobre les aportacions de la indústria turística al canvi climàtic. No obstant això, l’Organització Mundial de Turisme (OMT) reconeix que hi ha una relació bidireccional entre el turisme i el canvi climàtic. S’estima que el 2005 el 8 % del fenomen de l’escalfament global ja estava generat pel turisme.

En el cas de Barcelona, l’activitat turística aporta 33 milions de visitants anuals, que es poden segmentar entre un 50 % de turistes i un 50 % d’excursionistes. Aquests últims arriben i marxen en el mateix dia, mentre que els primers pernocten a la ciutat. Addicionalment, els creueristes, que representen un 9 % del total de visitants, poden pernoctar o no.

Si analitzem els mitjans de transport d’arribada dels turistes a la ciutat, aquests ho fan a través de:

  • Avió: 77,5 %

  • Tren: 10,4 %

  • Vehicle propi: 5,8 %

  • Autobús: 2,9 %recerca_18M_2

Pel que fa als excursionistes, un 7,58 milions són residents a Catalunya, fora de la regió metropolitana de Barcelona; un 1,2 milions són creueristes en trànsit, i els 7,69 milions restants provenen d’altres destinacions.

Respecte l’allotjament, es dóna una mitjana de 2,12 dies d’estada per persona i 39.471.766 milions de pernoctacions. Aquestes pernoctacions es distribueixen entre un 45 % a hotels, 45 % a habitatges d’ús turístic (HUT), 5 % a albergs, 3 % a pensions i hostals i un 2 % a apartaments turístics.

Dins les activitats turístiques que impliquen un consum energètic significatiu, destaquen la visita als 29 punts d’interès de la ciutat (PIC), que atrauen a gairebé 18 milions de visitants; els transports singulars, amb 4,2 milions de viatges; i les activitats firals i congressuals, amb 640.000 delegats estrangers.

Els visitants utilitzen principalment el transport públic en els seus desplaçaments per la ciutat, principalment el metro, en un 65 % de les ocasions, seguit de l’autobús (12 %), el taxi (10 %) i del vehicle propi o de lloguer (6 %).

Les emissions contaminants generades (en transit i en destí) pel turisme que arriba a la ciutat de Barcelona, sumen un volum de 9.578.359 t CO2 eq/any (equivalent de diòxid de carboni), provinents principalment d’aquests factors:

  • El transport d’arribada.

  • Les activitats en destí, principalment de l’allotjament i els transports interns.

  • El transport de sortida.

La mitjana per visitant és de 96,93 kg CO2 al dia.

Aquest volum prové sobretot del transport d’arribada i sortida, que representa el 95,6% de les emissions (majoritàriament provinent d’Europa). La resta es produeix en les activitats que es fan a la destinació: allotjament (3,1 %), activitats oci, fires i congressos (0,3 %) i transports interns (0,7 %).

El transport de visitants és, així, la causa principal de la petjada de carboni turística, i en ella és l’avió qui ocupa el primer lloc en l’escalafó (92,3 %), seguit des de molt lluny pel tren i el vehicle propi (7,7 %).

Hi ha una relació directa entre la procedència dels turistes i la importància de la petjada de carboni. La motxilla ecològica és molt superior en turistes procedents d’orígens llunyans, com Amèrica, Àsia i Oceania. Així, per exemple, encara que els turistes vinguts d’Estats Units només representen el 5,6 % dels turistes que visiten Barcelona, són responsables de generar el 12 % de la petjada; mentre que els que ho fan provinents de França, el 9,8 % dels turistes, generen el 3 %.

Les diferències també són significatives si s’analitza l’impacte d’una persona turista des de la seva residència fins a Barcelona, segons sigui el país de procedència. Mentre que una persona vinguda d’Oceania pot arribar a generar 2.400 kg CO2, una provinent de Dinamarca genera 500 kg CO2, i una d’Espanya ho fa amb 116,5 kg CO2.

Per la seva banda, la tipologia d’allotjament genera una diferent petjada de carboni, que s’incrementa conforme ho fan les seves estrelles i la quantitat de serveis prestats. D’entre les diferents categories d’establiments, els hotels (que acullen el 45 % de les pernoctacions) contribueixen amb el 70,5 % de la petjada de carboni, a molta distancia dels HUT (25,3 %), els albergs (2,1 %), les pensions i hostals (1,3 %) i els apartaments turístics (1 %).

Si ens fixem en el volum de CO2 eq per pernoctació, mentre que una persona genera 21,9 kg CO2 si ho fa en un hotel de 5 estrelles, aquest volum baixa a 4,24 si ho fa en un apartament i a 2,87 si ho fa a un hostal.

Així, quan es cerca un “turisme de qualitat”, cal parlar de rebost i d’un major consum de recursos. Es pot afirmar que la tipologia de turistes configura una petjada de carboni diferent. Els hotels de luxe consumeixen més i si, a més, els turistes vénen de lluny, és una combinació que dona el perfil que més contribueix a les emissions.

A efectes comparatius, la mitjana de la petjada de carboni per turista a Barcelona és de 499 kg CO2, mentre que a Holanda representa 420 kg CO2, i la mitjana mundial és de 250 kg CO2.

La diferència entre un visitant i un resident en termes de petjada de carboni és de 6,93 per als visitants i 5,84 per als residents.recerca_18M_3

Debat, reflexions i propostes

Al voltant de l’exposició del Jordi Oliver s’han formulat les següents reflexions i propostes:

Reflexions

  • També som turistes i hem de reflexionar sobre la nostra pràctica turística. Haurem de reutilitzar el concepte de “compartir”.

  • No hi ha dades sobre què consumeixen els turistes durant la seva estada per mesurar l’impacte energètic que té el consum generat per l’activitat turística. És evident que si els productes provenen de llocs llunyans, el seu transport provoca un fort impacte ambiental. Caldria conèixer la petjada de carboni de la gestió dels aliments.

  • El consum de serveis i l’adquisició de productes no alimentaris també genera un impacte energètic, especialment si els productes provenen de mercats llunyans.

  • No està mesurada la generació de residus de l’activitat turística entre els efectes contaminants, així com el consum energètic i el cost econòmic que representen.

  • L’increment de recursos dedicats a l’aprovisionament d’aliments que no es produeixen en mercats de proximitat i el consum de recursos (energia, aigua, etc.), incrementa la pèrdua de sobirania alimentaria i energètica de la població autòctona.

  • El hotels de més elevada qualificació generen més consum energètic per la quantitat i la qualitat de serveis que presten. A més luxe, més consum d’electricitat i aigua. No obstant, hi ha casos de baix consum d’aigua en hotels de cinc estrelles.

  • Caldria mesurar la petjada que generen les activitats relacionades amb la construcció d’infraestructures per a la indústria turística (hotels, apartaments, botigues, vials, etc.). Cal tenir en compte, però, que el cost ambiental de la construcció d’infraestructures s’amortitza en períodes de llarg termini.

  • El consum de l’aigua també és un factor que està pendent d’anàlisi.

  • El fet que els turistes que utilitzen els HUT o apartaments turístics consumeixin menys recursos pot generar un missatge controvertit, en el sentit de que són modalitats que generen menys impacte ambiental i que, per tant, són preferibles a les grans cadenes hoteleres.

  • Amb quina indústria es podria comparar l’impacte ambiental del turisme massiu?

  • És possible pensar en modalitats de turisme social, domèstic o nacional?

  • La petjada de l’aviació indueix a pensar que totes les altres problemàtiques semblen relatives. Mentres, les companyies aèries fomenten el consum de milles, les administracions la construcció d’aeroports i el lobby de les empreses vinculades al sector de l’aviació estan fent pressió perquè no es parli de canvis.

  • El concepte de resiliència davant el turisme massiu amaga l’excusa de seguir creixent i perpètua el model.

  • La justícia ambiental tendeix a donar-se en països on hi ha poca capacitat de resposta davant els canvis ambientals. Canvi climàtic i desigualtat es situen en un mateix pla. El model turístic imperant genera desigualtats socials i laborals.

  • Hi ha una tendència creixent en vincular decreixement turístic i l’ideari dels moviments ecologistes.

Propostes i alternatives econòmiques

  • Cal no aïllar les dades de la petjada de carboni i creuar-les amb altres estudis quantitatius i qualitatius.

  • Un problema central del model turístic és la hipermobilitat i la llunyania de l’origen dels turistes. Per això, una primera mesura és aturar la promoció en destinacions llunyanes i reemplaçar-lo per turisme de proximitat, social i domèstic; amb estades més llargues, que permetin reduir l’impacte/estada de la petjada de carboni del transport.

  • Mesurar i reduir el consum d’aigua en hotels, incentivant la reducció del consum.

  • Un model de servei hoteler que incorpori una variable sobre el consum de recursos podria ser un escenari per generar més responsabilitat entre les persones usuàries, a més d’un estalvi econòmic.

  • La petjada de carboni generada pels hotels de luxe i l’ús de l’avió obliga a repensar el model de turisme de fires i congressos.

  • Deconstruir la idea de que es necessita un “turisme de qualitat”.

  • Cal pressionar per reduir el nombre de vols amb destinació Barcelona. Per exemple, es pot mesurar els vols per persona, o limitar les milles que hom pot consumir.

  • Limitar el nombre de visites a punts d’interès turístic.

  • Incrementar el coneixement i el control ciutadà sobre la investigació acadèmica i la seva funció social, prioritzant la col·laboració dels moviments socials en les investigacions. Investigació + moviments socials = ciència ciutadana.

  • Seria desitjable construir aliances entre diferents sectors per facilitar el decreixement turístic en determinats contextos.

  • Cercar aliances sobre les prestacions i el consum de serveis turístics, en el sentit de tractar de fer les coses de manera diferent, posant l’accent en com organitzar l’activitat turística. Els anàlisis han de tenir en compte les persones que viuen del turisme i els sectors de petites i mitjanes empreses que s’hi dediquen, considerant objectius, criteris i estàndards assumibles per aquests col·lectius.

  • Mapejar el territori i elaborar fulls de ruta explicitant les eines que són necessàries per fer viable processos de decreixement.

  • Investigar els costos socials, laborals i de Seguretat Social derivats de la contaminació de l’aire, és a dir, estudiar les afectacions del turisme a la salut publica, tot considerant que la salut es un indicador de desigualtats.

  • Investigar i recollir amb profunditat les històries de vida, les de la gent afectada per la indústria turística.

  • Generar una guia de bones pràctiques en l’activitat turística. Pot tenir dues versions, una dedicada a la indústria i una altra a visitants.

Propostes d’estudis a desenvolupar

  • impacte energètic que té el consum generat per l’activitat turística.

  • consum d’aigua generat per la indústria turística.

  • petjada de carbpmo de les activitats relacionades amb la construcció d’infraestructures per a la indústria turística.

  • més dades quantitatives i qualitatives respecte el consum de recursos i la generació de residus, amb estudis holístics dels costos del turisme.

  • costos i l’impacte de la petjada de carboni derivada de les activitats logístiques vinculades a la indústria turística: transport nacional i internacional de mercaderies, infraestructures, maquinària, emmagatzematge, envasos i embalatges, distribució urbana, recuperació de residus, etc.).