Avui 28 de setembre l’Assemblea de Barri pel Decreixement Turístic ha portat a terme una acció simbòlica a la Rambla per acompanyar la lectura del comunicat #ReconversióTurisme, amb motiu del Dia Mundial del Turisme (ahir 27 de setembre) i del moment clau que vivim, en què a la insostenibilitat del model turístic majoritari i la crisi ambiental, climàtica i de recursos s’hi ha afegit el coronavirus i la crisi socieconòmica derivada. A continuació, el comunicat íntegre.

Ahir, 27 de setembre, va ser el Dia Mundial del Turisme, jornada escollida històricament per la indústria turística global per celebrar el seu «èxit» i expansió constant, un model de creixement desbordant i, deien, infinit. També és la data triada els últims anys pels nodes de la xarxa SET (Sud d’Europa contra la turistització, composada per 25 territoris de Portugal, Itàlia i Espanya) per denunciar els impactes ambientals, socials i climàtics de l’activitat turística intensiva al Sud d’Europa.

Què voldran celebrar enguany, quan la pandèmia ha aturat el turisme arreu del món ensorrant les economies que més en depenien, especialment les d’aquest sud d’Europa precaritzat i especialitzat com a espai turístic global? En aquest any en què malauradament el coronavirus ens ha donat la raó sobre els perills de l’alta dependència del turisme, en lloc de celebrar es dediquen a demanar que els hi paguem els plats trencats. Mentrestant, mantenim les nostres accions de denúncia dels impactes d’aquest model turístic extractiu, encara més evidents sota l’actual crisi, i de proposta de models alternatius. Els quals, ara més que mai, passen pel canvi de model i la diversificació econòmica en sectors més justos en termes socials i ambientals.

En aquesta vergonyosa demanda de rescat públic fan servir, un cop més, la coartada laboral i la de motor econòmic. Un cop més desemmascarem tots dos punts. El coronavirus ha provat que, com dèiem, la dependència del turisme comporta una vulnerabilitat econòmica brutal i fa que les regions més dependents del turisme siguin les més afectades per la pandèmia i les seves conseqüències socials i econòmiques. Els llocs de feina són els més precaris i explotadors, quan no directament en negre com ha quedat de manifest amb els ERTOs. El suposat motor econòmic ha resultat ser un motor altament contaminant, dopat amb diners públics i, com es veu ara, gripat. Més que un motor, és autèntica rèmora, una indústria paràsita de la ciutat i de la seva població, que es nodreix del seu esforç i patiment, de les seves llars, del seu espai urbà i del seu comerç.

Ara hem d’escoltar parlar de rescat públic del sector turístic basant-se en un suposat interès públic. Demanen un esforç públic per mantenir l’estructura que permeti tornar a les mateixes pràctiques, basades en creixement continuat, precarització laboral, espoli territorial i turistització. Un rescat a fons perdut, sense cap mena d’autocrítica, contraprestació ni propòsit d’esmena, quan hauria de ser al revés: el sector turístic, principal beneficiat de la ciutat les darreres dècades ha de rescatar les persones que ha precaritzat fins a una vulnerabilitat extrema, ha de fer-se responsable d’algunes de les moltes necessitats que la pandèmia i les seves conseqüències ha creat o agreujat.

No s’ha de rescatar aquest sector ja molt afavorit, sinó les seves ex-treballadores com a persones que més ha vulnerabilitzat i, en general, de les capes de població més malparades per la pandèmia i els seus impactes. La inversió pública ha d’anar adreçada a la diversificació de l’economia en sectors més justos, la seva promoció i la formació d’aquestes persones en els mateixos.

En aquest sentit, i a mode d’exemple, la cessió gratuïta i desinteressada d’infraestructura turística ara mateix buida i totalment inútil és el mínim que exigim al Gremi d’Hotelers. El turisme de masses ni hi és ni se l’espera, difícilment tornarà i ja sabem quines conseqüències tindria si ho fes, mentre a la ciutat hi ha més d’un miler de persones que dormen al carrer, i abans del covid hi havia 612 famílies a la mesa d’emergència a la espera d’un habitatge, quantes no n’hi haurà ara. A Barcelona cal habitatge social, habitatges amb serveis per a gent gran, centres de dia (en caldrien 300 per a la demanda actual), casals de barri i de joves, etc. Espais que posin al centre les cures i la vida, i per facilitar les coses a una xarxa veïnal que, els darrers mesos, ha tornat a demostrar que és l’eina social més eficaç.

Hem escollit aquest hotel com a símbol. N’hi ha molts més, i també pisos turístics. S’han construït, i encara es construeixen, hotels, apartaments i habitatge de luxe per a un sistema que no tornarà a ser com era. Fem algunes propostes sobre els usos que hauria de tenir sense suposar cap despesa a la ciutat. N’hi ha d’altres. Ara és el moment de donar un gir radical al model de ciutat. Les necessitats es multipliquen i les resumeix, més que mai, la d’una ciutat per a qui l’habita. Hi ha massa en joc per pretendre que la solució passa per destinar diners públics a mantenir la maquinària parada durant 2 anys i després tornar al mateix joc de sempre.