Fa ara 4 anys que es va aprovar el primer pla que limitava els allotjaments turístics al conjunt de la ciutat de Barcelona. Va ser una resposta a la denúncia i la lluita contra la proliferació d’hotels, pisos turístics, hostals i residències d’estudiants que històricament han provocat a la ciutat expulsió de veïnes per substitució directa d’usos, per l’encariment dels preus d’habitatge derivat i pel seguit d’impactes que el tot el procés de turistització suposa a la vida quotidiana.

Com vam dir llavors, era un mesura necessària i alhora insuficient. Ara que s’està tramitant el segon pla, diem exactament el mateix en un context radicalment diferent.

L’any 2017 la turistització va batre rècords, va arribar a ser la primera preocupació social a les enquestes municipals i els lobbies havien de lidiar amb un grau de conflictivitat social inèdit en el sector. Ara mateix, l’activitat turística a Barcelona ha caigut a mínims històrics i els lobbies se senten legitimats per reclamar fons públics sense mesura.

La pandèmia ens ha donat la raó de la manera més cruel: el decreixement turístic era necessari com vam dir, i com vam dir havia de ser programat, però aquesta opció va ser descartada per l’avarícia del sector, abocant-nos al decreixement sobrevingut en forma de crisi socioeconòmica.

El monocultiu turístic i la precarietat laboral del sector han deixat la seva massa laboral a l’atur, sense ERTOs en molts casos de treball en negre i externalitzats. La concentració de l’economia de la ciutat en un sector tan vulnerable i alhora precaritzador tindrà greus conseqüències durant anys.

Tornem a fer al·legacions a un PEUAT de nou necessari i deficient. No té sentit que es pugui obrir més allotjaments turístics a Barcelona. N’hi ha més dels que podem suportar, estiguin plens o buits. De totes dues maneres resulten cruels en una ciutat amb desnonaments cada dia i una quantitat creixent de persones sense llar.

Lamentablement, el PEUAT no torna l’ús residencial als immobles sostrets al parc d’habitatge i convertits en hotels, pisos turístics i residències. Ni tan sols elimina la possibilitat d’obrir-ne de nous, quan necessitem que sigui tan restrictiu com sigui possible, impedint qualsevol nova plaça d’allotjament turístic.

Així, les al·legacions que avui presentem persegueixen un pla més restrictiu, concretament que les zones 1 i 2 passin a ser de decreixement, i la 3 i la 4 de creixement zero, i que l’Ajuntament enllesteixi amb urgència l’ordenança sobre HUTs que té pendent des de fa anys.

Igualment, cal una altra ordenança sobre les mal anomenades llars compartides, en realitat habitacions en lloguer per dies, perquè, tot i que aquest PEUAT les prohibeix, i així ha de ser, cal una normativa de fons altament restrictiva per si en algun moment el Pla cau o és modificat.

Per últim, i com a complement, cal una revisió de Pla General Metropolità per aclarir i acotar els usos residencial i d’habitatge, ja que existeix una greu ambigüitat que amenaça ara mateix amb un nou hotel disfressat de residència d’estudiants allà on el veïnat va aturar el projecte hoteler de les Drassanes. D’igual manera, calen instruments legislatius que acabin amb el caràcter indefinit de les llicències d’allotjament turístic, per poder controlar-les i extingir-les.