En l’actual situació de crisi global pel covid-19 són encara més evidents les injustícies i desigualtats socials tants cops denunciades i les reivindicacions i propostes impulsades des dels moviments socials. En un moment de canvi com l’actual, s’ha de fer sentir aquestes veus amb la força de totes per tal de posar la vida al centre de les dinàmiques econòmiques, urbanístiques, culturals i d’altres àmbits, ocupat fins ara pel lucre d’uns pocs. La lògica del lucre que caracteritza al capitalisme ultraliberal, responsable de la principal amenaça sobre el nostre planeta: la crisi mediambiental global.
Ens fixem en quatre factors que han fet possible l’impacte del coronavirus: la desforestació i pèrdua de biodiversitat (origen de la transmissió a humans), la hipermobilitat (directament relacionada amb el turisme i amb la rapidíssima propagació global del virus), la contaminació (afebliment dels sistemes immunes humans) i la precarització de la sanitat (afebliment dels sistemes immunes socials).
Els impactes d’aquest model productiu i de consum arreu del món, tant en l’àmbit social (en termes d’habitatge, precarització laboral i vital i salut pública) com en l’ambiental (contaminació, canvi climàtic, malbaratament de recursos), fa temps que exigien frenar la cursa pel creixement continu. Ara, aturada l’activitat econòmica, i quan queda clar que cap proposta de solució liderada pels mercats serà en pro de l’interès públic, és el moment d’un nou marc socioeconòmic que garanteixi a totes les persones un espai i unes condicions de vida dignes.
Lluny del rescat públic ja reclamat per sectors com el turisme, l’aviació o l’automoció, l’Administració hauria de prioritzar l’atenció als col·lectius de persones amb més precarietat i vulnerabilitat, sigui prèvia i ara agreujada o sobrevinguda amb aquesta crisi, i assegurar la subsistència del conjunt de la població, amenaçada per la pobresa i la indefensió.
En un sistema econòmic cada cop més terciaritzat, basat en els sectors de serveis, turisme i transport, cal en primer lloc garantir una renda universal que permeti que més persones tinguin treball i cadascuna treballi menys, alliberant temps per al lleure i per a allò que el moviment feminista porta temps reivindicant i que s’ha demostrat fonamental: les cures. I cal, dins d’un procés de diversificació econòmica, que les persones treballadores dels sectors més afectats per la crisi puguin capacitar-se per treballar a sectors que no malmetin la natura: l’economia de cures, la social i solidària, els serveis públics, les energies renovables, la producció alimentària de proximitat o el manteniment de la vida individual i col·lectiva, entre molts altres.
A l’extrem oposat d’un sistema basat en l’espoli d’allò comú i de concentració creixent de la riquesa, calen producció, consum i serveis de proximitat, així com la regulació d’un comerç internacional que funciona com a infraestructura d’aquestes dinàmiques, en un marc de decreixement que tots els indicadors socials i ambientals assenyalen com a única alternativa, condició imprescindible i alhora suma de totes aquestes demandes. Ara s’ha demostrat que és factible, a més de necessari, enfortir els serveis públics, revertir les retallades i privatitzacions en àmbits com sanitat, ensenyament o residències de gent gran; garantir la seva gratuïtat i la d’altres com el transport públic, invertir en investigació, recuperar la banca pública i treure del mercat serveis bàsics i estratègics com l’energètic o el transport, i establir una fiscalitat justa que garanteixi el seu finançament.
Aquesta crisi ha mostrat que són factibles mesures descrites com a impossibles fins fa no res (la suspensió de desnonaments, garantir els subministraments, l’aprovació de rendes mínimes, la reducció de la mobilitat o saltar-se les restriccions sobre el dèficit públic), i que només depenen de la voluntat política, el context i el suport social. L’acció i els serveis públics com a forma de gestió d’allò comú, clarament preferible als espolis privats i públic-privats, no tindrà prou garanties si no compta amb una participació social potent des de l’autoorganització de la ciutadania, en forma d’anàlisis, diagnosis, propostes i actuacions individuals i col·lectives. Incloent en igualtat de condicions els col·lectius més negats pel model actual: persones migrants, sense llar, privades de llibertat, col·lectiu LGBTQI o diversitat funcional.
Per vehicular tot plegat, convidem a moviments socials, col·lectius, entitats i persones a coproduir una agenda d’horitzó ecosocial, que doni prioritat al bé comú, la solidaritat, l’ajuda mútua i la transformació del sistema social i econòmic vers un nou model social i de producció i consum, abastant aspectes tan diversos com l’habitatge, les cures, l’activitat econòmica, els residus, les migracions, els subministraments, la fiscalitat, la qualitat democràtica, el medi ambient, el sistema bancari i financer, etc. Sense oblidar mai que aquesta crisi, lluny d’esborrar les que arrosseguem d’abans, les agreuja i és agreujada per elles i que aquesta agenda ha d’incloure les mesures que ja eren urgents fa pocs mesos.
Aquí, formulari per a la incripció de col·lectius i organitzacions socials a la primera trobada per tractar el tema, divendres 12 de juny entre 18h i 19h30.
Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT) 