Acollim al bloc de l’ABTS, i hi donem suport com Assemblea, aquest text en resposta a la recent carta pública adreçada a l’Alcaldessa sobre l’actuació urbanística municipal al voltant del no-hotel del Palau de la Música.
Perd onar el vostre suport, individual o col·lectiu, envieu el vostre nom, e-mail i DNI, NIE o NIF a revoltaurbanismebcn@gmail.com
En data 31 de juliol, sortia publicat al diari La Vanguardia un article informatiu –“El urbanismo barcelonés exige a Colau un acto de desagravio. Tras las absoluciones del caso Palau, casi 200 profesionales piden un reconocimiento público de la alcaldesa al buen hacer colectivo”-, en referència a una carta enviada a l’actual Alcaldessa de Barcelona i signada per 192 professionals, funcionaris, col·laboradors i amics dels màxims responsables d’urbanisme en l’etapa de l’afer de l’hotel al costat del Palau de la Música.
Aquesta carta-manifest sorgeix ara, arran de l’aprovació de nou en el Ple de l’Ajuntament de Barcelona del passat 22 de juliol d’encetar els treballs de revisió de la Modificació del Pla General Metropolità que possibilita la construcció de l’hotel al costat del Palau de la Música Catalana.
S’aprofita així l’oportunitat de la Sentència absolutòria del Tribunal Suprem de 7 de juny dels antics responsables d’urbanisme -encausats per l’existència d’indicis racionals de delicte de falsedat, prevaricació i tràfic d’influències en aquell afer-, per a forçar a l’Alcaldessa de Barcelona a garantir a l’equip de tècnics i funcionaris que actualment treballen i col·laboren amb l’Ajuntament, que l’urbanisme practicat a la ciutat durant les darreres dècades té també la bendició del nou govern . Del contrari , el que podria succeir és que es generés una divisió difícilment reconciliable entre les polítiques urbanístiques que el govern municipal voldria portar a terme i les decisions tècniques de l’equip administratiu preexistent a l’Ajuntament.
Els qui promovem aquest escrit i el seu recolzament i difusió a través de les xarxes, en la seva majoria veïns i veïnes, directament afectats per aquelles polítiques urbanístiques, manifestem la nostra estupefacció davant el que considerem una mena de proposta de adhesió absoluta al que ha suposat el model urbanístic de Barcelona imposat des dels governs municipals anteriors.
Tot i que comprenem i respectem que de ben segur , la petició està signada entre d’altres coses com a mostra de solidaritat i recolzament personal a aquells responsables tècnics i polítics de l’ Ajuntament que s’ han vist involucrats en els fets, entenem que cal informar honestament i objectivament dels fets.
1. La carta-manifest confon deliberadament l’absolució pel Tribunal Suprem de l’antiga cúpula d’urbanisme dels delictes pels quals varen ser imputats, amb un reconeixement de la legalitat i bondat de la MPGM que possibilita la construcció de l’hotel al costat del Palau de la Música.
Una cosa és que des del punt de vista penal no s’apreciï finalment l’existència d’uns delictes pels quals es va iniciar el procediment penal, i una altra ben diferent és l’existència d’il·licituds des del punt de vista administratiu de l’operació . La Il·licitud administrativa ha estat implícitament reconeguda per unanimitat dels grups polítics al ple de l’Ajuntament de juny del 2010 al aprovar-se l’anul·lació de la MPGM i té un primer reconeixement en la Sentència del Tribunal Suprem de 15 de juliol de 2015 que reconeix que era il.legal descatalogar un dels edificis afectats i obliga a retornat el planejament al seu estat incial.
2. La carta omet amb mala fe els continguts de les sentències de l’Audiència Provincial i la darrera del Tribunal Suprem en l’àmbit penal, on NO es reconeix l’existència de cap interès públic en l’operació urbanística.
Per tant, manca en el savoir faire urbanístic de l’anterior cúpula l’element rector essencial de tota actuació urbanística: que aquesta estigui regida per l’interès públic i que les plusvàlues (cas de ser impulsat per iniciativa privada) siguin participades equitativament –respecte els beneficis privats que genera- per part de la comunitat.
Fins i tot, , l’informe d’auditoria de 14 de setembre de 2010 de la Comissió d’investigació sobre el projecte hoteler de la MPGM, elaborat per un despatx d’advocats, el Col·legi d’arquitectes i el Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers qüestiona la manca d’interès públic de l’operació.
3. Ha quedat ampliament demostrat que en el cas de l’hotel del Palau les administracions públiques que hi intervenen han servit subjectivament (pel ascendent social del Sr. Millet i la Fundació privada del Palau, per la “pressió moral indeguda”, les negociacions per a modificar el planejament i repartiment entre Generalitat i els agents privats dels guanys de l’operació,…), els interessos privats del promotor hoteler Olivia Hotels, S.A. per a transformar un equipament docent en un hotel, destruint patrimoni històric i arquitectònic protegit , mitjançant una mena de compravenda privada d’aprofitaments urbanístics de l’edifici pertanyent a la Generalitat de Catalunya.
4. Aquesta praxis urbanística que es defensa NO compleix amb la funció social del urbanisme i de la propietat privada, així com la satisfacció de l’interès públic (sempre confós amb el que molts cops arbitràriament decideixen les autoritats pressionats per altres interessos no precisament públics).
Per tant, els que donem suport a aquesta resposta manifestem que :
En les darreres dècades la pràctica urbanística en Barcelona ha estat fonamentada en molts casos en una col·laboració público-privada lluny del rigor de transparència exigible i de control i participació ciutadanes.
En aquestes operacions l’ajuntament s’ha limitat a validar i tramitar els projectes privats (molts cops presentats com a propis!), fent tot el possible per a que totes les plusvàlues privades es pugin materialitzar a costa d’excepcionar les limitacions d’ordenació contemplades en el Pla General Metropolità.
Això es fa a cop de modificacions puntuals del mateix, aprovacions i modificacions ad hoc de plans especials, contínues transferències de sostre, convenis privats i públics, polígons i sectors discontinus, etc., es a dir fent de l’ús dels instruments excepcionals que disposa la legislació urbanística un ús habitual, normalitzat, legalment justificable, per a servir subjectivament els interessos privats per sobre dels públics.
Estem parlant d’ una pràctica que té com primcipal objectiu, convertir el sòl urbà consolidat de Barcelona (i sobre tot a la mercantilitzada Ciutat Vella), en un sòl contínuament “urbanitzable” segons les necessitats dels inversors.
Aquesta praxis urbanística ha subvertit en molts casos, la funció social de l’urbanisme i de la limitació del exercici del dret de propietat privada a la funció social, als objectius conjunturals del mercat (actualment la industria turística).
Per què l’urbanisme practicat fins ara mai justifica de manera clara, transparent, el destí de les plusvàlues urbanístiques realment generades? Per què no es valoren rigorosament i objectivament les plusvàlues privades i es justifica l’equilibri entre aquests beneficis i el que la comunitat hi participa?
Aquest urbanisme realment practicat ha generat uns costos també a nivell de destrucció de patrimoni històric arquitectònic i de mutació del teixit i paisatge urbà que cap guerra moderna ha causat a la ciutat. I ha generat costos a nivell d’estructures socials i veïnals preexistents absolutament lamentables com els processos de gentrificació o la degradació estratègica de sectors de la ciutat o la generació perjudicis directes als veïns amb polítiques d’usos i ordenacions edificatòries resultants d’aquesta praxis. Una socialització dels costos, dels residus generats pel mercat urbanístic assistit per les administracions públiques.
Aquests efectes són prou coneguts en la història de la pràctica urbanística de Barcelona raó per la que quasi sempre ha estat una pràctica a esquenes dels veïns i veïnes o amb fórmules de simulació en la participació veïnal de determinats projectes sense incidència destacable en la inversió privada. Ha estat un urbanisme d’esquenes als veïns i veïnes, molt tecnificat, de manera que la pràctica s’ha mogut en la cultura del despotisme il·lustrat defensant la resposta afirmativa de Condorcet de si resulta convenient enganyar al poble pel seu propi bé, quan els mecanismes democràtics fallen en l’essencial: el poble no te oportunitat de decidir què és el que li convé.
El cas de l’hotel del Palau de la Música es un exemple paradigmàtic d’aquesta pràctica urbanística. És el modus operandi excepcional però normalitzat en les instàncies tècniques i administratives de l’ajuntament des de fa dècades. És aquesta manera de fer urbanisme la que volem canviar, apropant-lo als ciutadans, democratitzant decisions vitals sobre el territori i la gent que hi viu.
Per acabar, volem expresar a tots els 192 sotsignants de la carta a l’ Alcaldessa que se’ns fa inexplicable que no hagin pensat en què també cal solidaritzar-se amb els principals afectats de l’ afer de l’ hotel del Palau de la Música: els veïns i veïnes que com a resultat de la esementada Sentència del 7 de juny han estat inexplicablement, condemnats al pagament de les costes.
MARIA MAS (EX-PRESIDENTA DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I VEÏNES DE CASC ANTIC) i ENRIC MIR ( PRESIDENT DE L’ ASSOCIACIÓ VEÏNS EN DEFENSA DE LA BARCELONA VELLA ) i veïnes i veïns dels barris de Ciutat vella i de tota Barcelona.
Ciutat Vella, 2 d’ Agost 2016
Una mica com a tot Barcelona, però de manera especialment acusada donada l’enorme pressió turística, les veïnes i veïns del centre estem habituades -però no resignades!- a veure com interessos privats sotmeten l’espai públic a una autèntica depredació. Passa també a les terrasses i expositors dels quioscos de la Rambla, que només respecten l’espai assignat durant unes setmanes quan, normalment per la pressió veïnal, el districte fa alguna revisió de l’espai ocupat.
